Home » Exposició
 

Cercar

 50 ANYS DEL TEATRE LABORATORI
 

maig – novembre 2009

al vestíbul de l'Institut del Teatre
Plaça Margarida Xirgu, s/n
Barcelona
T. 932 273 900


 Any Grotowski

alt

 

Aquesta exposició ha estat creada per Grzegorz Ziółkowski (idea i text) i Barbara Kaczmarek (disseny gràfic)

Traducció al català d‘Anna Caixach

Toyotaka Ota (muntatge de la presentació en vídeo)

Wrocław, desembre 2008

 

 

Quan les màquines dominen, cerca tanmateix allò viu.

Tot a la vida és un complex fenomen de contrapès.

No es tracta de tenir una imatge conceptual d’això sinó de preguntar-se a un mateix:

Aquesta vida que vius és suficient?

 

JERZY GROTOWSKI (1933-1999)

 

 

Grzegorz Ziółkowski 50 ANYS DEL TEATRE LABORATORI

 

Fa 50 anys, el 1959, Ludwik Flaszen i Jerzy Grotowski es van fer càrrec del Teatre de les 13 files a Opole i gradualment el van transformar en el Teatre Laboratori. Als anys 60 —amb el grup d’actors, l’arquitecte Jerzy Gurawski i l’artista i director Waldemar Krygier— van portar a terme la seva concepció del “teatre pobre”, articulat de manera  extensa en el volum ja clàssic de Grotowski Vers un teatre pobre, editat per Eugenio Barba (1968). Aquesta idea rebutjava l’abundància d’elements escènics i la dependència del teatre en la literatura, al mateix temps que enfatitzava l’element essencial de qualsevol esdeveniment teatral —la participació intensificada dels actors i  espectadors en un espai compartit que pren forma de nou en cada una de les seves trobades. Grotowski va entendre el teatre com a un espai on l’home (człowiek) pot cercar la veritat més profunda  de la seva condició humana individual.

Per a Grotowski, el teatre era un vehicle que transportava els actors a una realitat metaquotidiana. Des d’aquesta perspectiva, la interpretació de l’actor servia d‘escalpel, possibilitant l‘actor d‘arribar a les capes més profundes de la seva personalitat, amb els espectadors com a testimonis. Al mateix temps, el teatre era una trobada amb un mateix i amb un altre ésser humà  —una trobada en la que qualsevol pretensió era abolida.

 

Amb Grotowski com a guia i director artístic i Flaszen com a director literari, les produccions del Teatre Laboratori estaven centrades en els grans textos clàssics —dels autors romàntics polonesos Mickiewicz, Słowacki i Wyspiański, com també de Marlowe i Calderón— la funció dels quals en la consciència col.lectiva era propera al mite. Les produccions blasfemes i provocadores de Grotowski —l’acció de Kordian (1962) tenia lloc en un manicomi, Akropolis (1962) va ser traslladada al camp d’extermini d’Auschwitz— consistien en la confrontació amb aquests mites i en la seva “vivisecció”. En el seu viatge artístic, Grotowski i el grup van passar de la concepció de “farsa/misteri”, en la que el misteri era penetrat pels elements del joc i la sorpresa, al mysterium tremendum et fascinans, que intentava  actualitzar l’experiència de l’inefable. La culminació d’aquest procés  va ser Apocalypsis cum figuris (1968/69), basat en textos de la Bíblia, Fiódor Dostoievski, T. S. Eliot i Simone Weill. En aquest treball els artistes demostraven la rellevància del mite de Crist en les seves pròpies vides.

 

Peter Brook va considerar Grotowski “únic”, perquè “ningú més en el món, [...], ningú des de Stanislavski, ha investigat la naturalesa de la interpretació, els seus fenòmens, el seu significat, la naturalesa i la ciència dels seus processos mentals-físics-emocionals de manera tan profunda i completa com Grotowski“. El Teatre Laboratori no era un teatre en el sentit usual, sinó més aviat un institut per a la recerca en el domini de l’art teatral, i particularment en l’art de l’actor. Això va ser accentuat amb el canvi de nom del Teatre Laboratori de les 13 files pel d‘Institut per als estudis dels mètode interpretatiu–Teatre Laboratori, quan el grup es va traslladar a Wrocław el 1965. Els actors de Grotowski havien de lluitar per aconseguir eliminar els bloqueigs psicofísics més que acumular habilitats. Grotowski anomenava aquest  camí via negativa, reconeixent que per mitjà d’aquesta “sendera negativa” un ésser humà podria aconseguir “un acte total”. Grotowski deia: “És l’acte de descobrir-se, d’arrencar la màscara de la vida quotidiana, d’exterioritzar-se un mateix. No en el sentit d‘ ”ostentar”, ja que això seria exhibicionisme. És un acte de revelació seriós i solemne. L’actor ha d’estar preparat per ser absolutament sincer. És com un pas cap al cim de l’organisme de l’actor en el qual consciència i instint estan units.” Les realitzacions més avançades d‘aquest fenomen van ser el seu treball amb Ryszard Cieślak en el El príncep constant (1965) i amb el grup sencer (Elizabeth Albahaca, Ryszard Cieślak, Zbigniew Cynkutis, Antoni Jahołkowski, Rena Mirecka, Zygmunt Molik i Stanisław Scierski) en Apocalypsis cum figuris.

 

Les idees de Grotowski i el seu enfocament del treball amb l’actor van rebre reconeixement arreu del món i les presentacions d‘Akropolis, El príncep constant i Apocalypsis com figuris varen ser un èxit en països com França, Holanda, Iran, Itàlia, Líban, Mèxic, Gran Bretanya, els Estats Units i Iugoslàvia.

 

El 1970, Grotowski va anunciar la seva decisió d’abandonar el teatre i d’abstenir-se de fer més produccions. Va dir que paraules com “performance”, “teatre” i “espectador” havien mort per a ell i es va dedicar a les investigacions en el domini de la “cultura activa”. L’objectiu d’aquesta recerca era l‘encarnació de la idea de “Dia Sant” —la fraternitat que té lloc entre éssers humans quan, com ell va dir, “un home no es rebutja a ell mateix i no s’imposa a ell mateix”. Juntament amb l’Institut de l’Actor–Teatre Laboratori (la institució va adoptar aquest nom el 1970), va portar més enllà els límits del teatre en els projectes parateatrals dels 70, dirigits sobretot pels seus principals col·laboradors. Aquests varen incloure:

“Projecte Especial” (1973) de Cieślak, “Meditacions en veu alta” (1974)  de Flaszen, “El Projecte de la Muntanya” (1977) i “La Vigília” (1978) de Jacek Zmysłowski, “L’Arbre de Gent” (1979) de Cynkutis i el grup.

 

En aquell moment, la separació entre actors i espectadors va desaparèixer, creant un domini de trobada compartit. La premissa principal d’aquesta fase de treball era una recerca de les condicions a través de les quals un ésser humà pot “desarmar-se” —això és, llençar les màscares socials i actuar de manera veritable, amb la totalitat del seu ésser— i assolir el seu potencial creatiu individual.

 

A principis dels anys 70 es van afegir al grup diversos membres nous, inclosos Zwigniew Kozłowski, Teresa Nawrot, Irena Rycyk, Włodzimierz Staniewski (que més tard va fundar el Centre de Pràctiques Teatrals “Gardzienice”) i Jacek Zmysłowski. Un paper important en aquesta fase el va protagonitzar Zwigniew Teo Spychalski —aprenent i assistent de Grotowski en el període teatral— que coordinava el treball a l’Estudi Internacional, adreçat a participants estrangers.

 

La Universitat de Recerca del Teatre de les Nacions, organitzada a gran escala l’estiu de 1975 a Wrocław i els seus voltants, va ser un esdeveniment sense precedents en la història del Teatre Laboratori. Va permetre a un gran nombre de gent tenir accés al treball del grup. Formaven part del programa de la Universitat les converses públiques conduïdes per Grotowski amb artistes com Eugenio Barba, Jean-Louis Barrault, Peter Brook, Joseph Chaikin, André Gregory i Luca Ronconi, així com presentacions de pel.lícules, mostres de treball i conferències. Tanmateix, els elements més importants d’aquest projecte foren els stages parateatrals pràctics, que van ser, segons Tadeusz Burzyński, “un gran camp de recerca col.lectiva”.

 

A finals dels anys 70 i principis dels 80, Grotowski va explorar tècniques rituals connectades a diverses tradicions originàries. Treballant en el seu projecte Teatre de les Fonts (1976-1982) amb un equip de col.laboradors i participants internacional, representant  diferents continents, cultures i tradicions, Grotowski es dirigia a examinar “tècniques arcaiques o naixents que ens retornen (aquells activament involucrats) [...] a una experiència orgànica i directa de la vida. Existència-presència”. El seu enfocament en el Teatre de les Fonts va situar Grotowski entre els primers a teoritzar sobre les interseccions entre teatre i antropologia.

 

A principis dels 80, una part del grup Institut de l’Actor–Teatre Laboratori va intentar tornar a la pràctica performativa amb el projecte  Tànatos polonès. Encantacions (1981) el qual, en l’opinió de Burzyński, possibilitava l’experiència d’un “arquetip intemporal de la polonesitat en la seva —heroica i clownesca— totalitat”.

 

A finals de 1982, durant la llei marcial a Polònia, Jerzy Grotowski va decidir quedar-se a l’estranger, marcant així el final de la seva activitat amb el Teatre Laboratori. El 1984 els membres fundadors restants van prendre la resolució de dissoldre el teatre. La decisió va ser formalitzada més tard aquell mateix any, el 31 d’agost.

 

Després de vint-i-cinc anys d’activitat, el Teatre Laboratori —havent revolucionat la filosofia i la pràctica teatral, el tractament del text, l’espai, l‘atrezzo i la il.luminació, així com l’ètica professional del teatre— va passar a la història. No obstant això, va deixar una empremta indeleble en el món del teatre i és difícil d’imaginar l’art dramàtic contemporani sense tenir en consideració els assoliments del Teatre Laboratori. La importància dels projectes parateatrals —que van constituir un intent utòpic de rebuig de la deshonestedat en les relacions humanes— no pot ser limitada al període en que aquests van tenir lloc. El repte de donar forma i participar activament en la cultura continua en generacions futures. Per últim, el Teatre de les Fonts no va iniciar només una nova fase de la recerca personal de Grotowski sinó que va dirigir l’atenció cap al tema urgent de l’erosió de les cultures tradicionals, a conseqüència de l’evolució de la modernització. Al mateix temps tocava una qüestió fonamental per a tot ésser humà, la responsabilitat de determinar la identitat de cada un com a individu i com a representant de la cultura.

 

 

Desembre, 2008.

Traducció al català d’Anna Caixach