Lluís Masgrau

Teatròleg especialitzat en teoria de l’actor i en teatre del segle XX. És doctor en Història de l’Art (especialitat teatre) per la Universitat de Barcelona, on va presentar una tesi sobre els fonaments tècnics de l’Odin Teatret. Des de fa 15 anys col·labora amb l'Odin Teatret com a assistent intel·lectual d’Eugenio Barba. Ha publicat nombrosos articles de teatre en revistes especialitzades d’Europa i Amèrica. També ha impartit diverses conferències, seminaris i cursos en universitats i escoles de teatre d’Europa i Amèrica. Actualment és professor de l’Institut del Teatre de Barcelona, cap del Departament de Teoria i Història i membre del Consell de Recerca de l’Institut del Teatre de Barcelona. També és membre de l'equip científic de la International School of Theatre Anthropology (ISTA). Ha traduït al castellà el llibre d’Eugenio Barba La tierra de cenizas y diamantes (Octaedros, Barcelona 2000), en el qual el fundador de l’Odin explica el seu aprenentatge a Polònia amb Grotowski. La segona part del llibre està integrada per 26 cartes que Jerzy Grotowski va escriure a Eugenio Barba entre el 1963 i el 1969.

Hi intervindran

Inês Castel-Branco

Doctora en Arquitectura amb la tesi "L’espai teatral dels anys seixanta. Revolució i ritual en el Living Theatre, Peter Brook i Jerzy Grotowski" (UPC, 2007). Des del 2007 és coeditora de Fragmenta Editorial, una editorial independent al voltant del fet religiós. Imparteix un seminari sobre espai teatral dins el màster en "Arquitectura, art i espai efímer" de la UPC. Dóna també conferències i cursos sobre art, espiritualitat i espacialitat teatral i litúrgica en diverses institucions. Entre les seves publicacions es compta el llibre Camins efímers cap a l’etern. Interseccions entre litúrgia i art (Cruïlla, Barcelona, 2004), que ha estat guardonat amb el el Premi Joan Maragall del 2003. I també diversos articles sobre art i espiritualitat, com ara: "Art contemporani. Una espiritualitat amagada (I i II)", Teologia Actual, núm. 67-68 (2007-2008); "La presència del sagrat en el teatre dels anys seixanta", dins Religions institucionalitzades en una societat laica, a cura d’Ignasi Moreta, El Ciervo i Associació Cristianisme al Segle XXI, Barcelona, 2006; "Del teatro a la liturgia", Phase, núm. 271 (gener-febrer del 2006), "L’art cistercenc i la reforma cíclica de mons artístics", Poblet, núm. 11 (gener del 2006), ""Living Theatre. Vida i art", amb Antoni Ramon i Daria de Setta, Papeles dc [Revista semestral de Crítica Arquitectónica], núm. 13-14 (octubre del 2005), "El teatre religiós català: una mirada des de la tradició i l’avantguarda", dins Església, societat i poder a les terres de parla catalana, a cura de Lourdes Plans i Campderrós, Cossetània, Valls, 2005.

Jordi Coca

Novel·lista i dramaturg. Només acabar el batxillerat comença estudis d’Art Dramàtic i, alhora, emprèn la carrera de filologia catalana, que deixarà inacabada. No triga a decidir que es dedicarà professionalment al món del teatre. 

Una altra carrera, la literària, la inicia amb la novel·la Un d'aquells estius (Els Lluïsos) el 1971. Des d'aleshores ha publicat nombrosos llibres, tant en novel·la, com en narrativa breu, en poesia o en teatre. D’entre les seves novel·les s'han de destacar La japonesa (1992), que va merèixer el premi Josep Pla, Sota la pols, premi Sant Jordi del 1999, i també les dues últimes Lena (2002) i Cara d’àngel, premi Joanot Martorell del 2003.

Ha publicat dues obres de teatre que han estat representades, Platja negra (1999) i Antígona (2002). També ha conreat el gènere de la poesia, en bona mesura dins el paràmetres de la poesia oriental. D'aquesta activitat destaquen les seves versions de Matsuo Basho o Maurice Maeterlinck. I no es pot oblidar la seva vessant assagística, principalment sobre temes teatrals. 

Jordi Coca ha treballat com a gestor cultural i com a professor d'arts dramàtiques. Les seves activitats al voltant d'aquest gènere s'han desenvolupat a l’Institut del Teatre. Així, ha dirigit teatre, especialment obres de Handke, Joan Brossa, Beckett i d'ell mateix. És col·laborador habitual de premsa i televisió, per a la qual n'ha fet guions com Tot art o Els museus, difosos per la Televisió de Catalunya.

Pere Planella

Director d’escena i professor d’Interpretació de l’Institut del Teatre de Barcelona. Es llicencià en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona. Ha realitzat estudis teatrals al Centre Internacional Cuiferd de Nancy i a l'Institut del Teatre, on és professor des del 1975. També fou professor a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. És membre fundador del Teatre Lliure i de Zitzània Teatre. Ha obtingut diversos guardons, com ara el de la Crítica, l’Adrià Gual, el Serra d’Or i el Nacional de direcció. Entre d’altres, ha dirigit El cercle de guix caucasià, de Bertold Brecht, L’escola dels bufons, de Michel de Ghelderode, Conte d’hivern, Hamlet i Treballs d’amor perduts, de William Shakespeare, La cacatua verda, d’Arthur Schnitzler, La Bella Helena, de Jacques Offenbach, L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, Pels pèls, de Paul Pörtner, Casem-nos una mica, de Stephen Sondheim, Busco el senyor Ferran, de Jean-Claude Carrière, Mort accidental d’un anarquista, de Dario Fo, Mephisto, de Klaus Mann, amb adaptació d’Arianne Mouchkine, El Pare, d’August Strindberg, amb traducció de Feliu Formosa, El maniquí, de Mercè Rodoreda, El segle de les dones, de Marta Pessarrodona, i Èric i l’Exèrcit del Fènix, de Víctor Alexandre.

Enric Majó

Actor eminentment teatral, ha desenvolupat la seva carrera entre Catalunya i Madrid. Va començar de ben jove amb 20 anys l’any 1965 amb un muntatge de Después de la caida d’Arthur Miller al teatre Poliorama de Barcelona dirigit per Adolfo Marsillach. D’aleshores ençà ha actuat en moltes obres de teatre dirigides per directors de renom com Pere Planella, Ricard Salvat, Abel Folch, Herman Bonnin, Eduardo Vasco, Lluís Solà, Xavier Albertí, Joan Oller, Pilar Miró o Sergi Belbel. El seu paper a l’obra Terra baixa d’Àngel Guimerà on interpretava el personatge de Manelic l’any 1981 sota la direcció de Josep Montanyès i Josep Maria de Segarra, el va catapultar a la fama, però el seu repertori interpretatiu abraça tot tipus de gèneres teatrals: des del teatre clàssic català, adaptacions teatrals de clàssics catalans i autors moderns (Les paraules de l’ànima de Ramon Llull, Ronda de mort a Sinera de Salvador Espriu, , Cançó de la terra de Jacint Verdaguer, Nausica de Joan Maragall, Lucrècia Borja de Maria Aurèlia Capmany, Quan la ràdio parlava de Franco de Benet i Jornet i Terenci Moix, El retaule del flautista de Jordi Teixidor dirigida per Feliu Formosa, Un dia, mirall trencat de Mercè Rodoreda, El bordell de Lluïsa Cuniller), teatre clàssic espanyol (Yerma de Federico García Lorca en la companyia de Núria Espert, Farsa y licencia de la Reina Castiza i La cabeza del dragón de Ramón María del Valle Inclán), així com obres de clàssics universals –antics i moderns– com Sófocles (Edip rei) Marivaux (El triomf de l’amor), Shakespeare (Hamlet, El Mercader de Venècia), Molière (Don Joan), Sòfocles (Edip rei), Brecht (A la jungla de les ciutats i Un home és un home), i Tom Stoppard (El veritable inspector Hound). Ha estat convidat durant tres anys consecutius a la Compañia Nacional de Teatro Clásico (El desdén con el desdén, La verdad sospechosa i Don Juan) Des de l’any 1986 també s’ha dedicat a la direcció teatral amb muntatges com Setmana Santa de Salvador Espriu (1986), Un passeig pel bosc (1991), Lissístrata (2003), o La croada dels infants (2004). Ha interpretat més d’una trentena de personatges dramàtics en sèries de la telivisió, d’entre les que cal destacar a Tv3 Nissaga de poder (1996-1998) i a TVE Goya (1985). També ha fet cinema i ha actuat en una dotzena de pel·lícules.

Llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Doctoranda en Arts Escèniques, ha realitzat el treball de recerca doctoral “L’Art com a vehicle. La dimensió sagrada de les arts performatives”, sobre el treball de Jerzy Grotowski (Institut del Teatre, 2008). Ha participat en sessions de treball amb Thomas Richards i Mario Biagini al Workcenter of Jerzy Grotowski and Thomas Richards, amb Jairo Cuesta i Jim Slowiak, col·laboradors de Grotowski durant els anys 1976-86 en els períodes del Teatre de les Fonts i Drama Objectiu, amb el grup Milón Méla dirigit per Abani Biswas, col·laborador de Grotowski del 1979 al 1982, amb Maud Robart, col·laboradora de Grotowski del 1978 al 1988, amb Gey Pin Ang, actriu al Workcenter of Jerzy Grotowski and Thomas Richards el 1994 i del 1998 al 2006, amb Zygmunt Molik, actor de Teatre Laboratori de Grotowski durant 25 anys i expert en entrenament vocal.
El setembre del 2005 inicia la seva pròpia recerca pràctica sobre el procés orgànic de l’actor, dimensió pràctica de la seva recerca doctoral, dirigint un treball d’investigació amb un grup de 9 actrius a l’Estruch (Sabadell, 2005-2007). Durant aquest període imparteix sessions de treball vocal i corporal per a actors, emmarcades dins el seu projecte de recerca Art com a vehicle. Actualment continua la seva recerca en l’àmbit de l’Art com a vehicle desenvolupant  un treball d’investigació pràctic a partir de cants de la tradició hispànica i d'experiències parateatrals.
Traductora i curadora juntament amb Inês Castel-Branco del llibre Teatre i més enllà. Textos 1969-1999 (Fragmenta, 2009), llibre de textos essencials de Grotowski traduïts per primera vegada al català. Traductora i coordinadora dels monogràfics sobre Grotowski a les revistes “Estudis Escènics” i “Entreacte” (2009). Curadora i coordinadora de l’Any Grotowski a Barcelona.