L’Art de viure en la no-dualitat

Escrit per Anna Caixach el 10/11/2022

En aquesta via no-dual ens submergim amorosament en el cor de l’ensenyança original que es troba en les arrels de totes les grans tradicions espirituals i filosòfiques. Una via espiritual, essencial, vivencial —totalment despullada de creences i mites, de dogmes, de conceptes, d’interpretacions, d’embolcalls culturals—, en la que brilla la senzillesa de la veritat original, descrita i sentida com l’estat d’unitat amb la realitat.

Aquesta és una tradició espiritual totalment pràctica que ha quedat eclipsada pel racionalisme i el materialisme. S’ha intel·lectualitzat, perdent la simplicitat i la claredat originals, quedant coberta per un munt d’interpretacions i d’idees, convertint-se en un joc conceptual, filosòfic, que no sembla tenir fi. Tradició que d’altra banda s’ha preservat i desenvolupat de manera més pragmàtica i propera a l’ensenyança original ens asrams a l’Índia; especialment en les tradicions de l’Advaita Vedanta i també del Shivaïsme de Caixmir, per mestres enamorats del diví amb un clar desig d’alliberar-se d’allò que no és real.

En aquest camí ens endinsem profundament en la realitat de la nostra experiència, dissolent- nos amorosament en ella. Propòsit essencial de tota via espiritual. Ens submergim en la realitat del que som i del que l’altre i el món són —realitat infinita i eterna—, que no es pot definir amb paraules però que s’ha indicat en les tradicions amb els termes: Realitat última, Realitat absoluta, Absolut, Divinitat, Déu, condició original, ésser universal, Unitat absoluta, l’U, Totalitat, Veritat, Consciència no-dual, Cor, Jo real, Jo superior, espai diví, la nostra naturalesa veritable…

Tal com ens diuen els savis de totes les tradicions, el gran secret és que solament podem conèixer la Realitat-Divinitat si ens fem u amb ella. Aquest procés d’unió o unitat no és teòric o intel·lectual, és vivencial. Per descobrir el que som i el que és, ens hem de fer u amb el que som i u amb el que és. Abolir la distinció o separació entre «jo» i «tu» és el propòsit únic de tot camí espiritual. Alliberar-se de la dualitat. La ment ens separa, el Cor —el nucli més profund en nosaltres— ens uneix. No s’ateny la realització espiritual llegint sobre ella o meditant sobre ella sinó solament en l’acció directa. La comprensió intel·lectual ens pot portar fins la porta, però no ens serveix per creuar el llindar i entrar dins la casa. La via espiritual no es transita a través del pensament sinó de l’acció. L’espiritualitat sempre ha implicat una manera de viure. Els grans mestres són mestres de vida espiritual. El camí espiritual no es pensa, es fa. Déu no és un concepte, és una experiència.

L’espiritualitat, en el seu sentit original i primordial, significa sentir i ser, conscientment, la nostra identitat veritable. Es tracta de l’espiritualitat originària, primordial, essencial, simple, pura vivència directa, despullada i alliberada de connotacions històriques, culturals o religioses, que ens indica que només hi ha una realitat, un ésser en el qual no hi ha altre; i que som això. Aquesta és tota la instrucció. No cal res més. Aquesta és l’essència de l’ensenyança espiritual. Aquí s’acaba l’ensenyança i comença el nostre camí, el camí espiritual, que per ser plenament realitzat ha d’esdevenir una vida espiritual, una manera de viure, en unitat amb la Realitat. La vida espiritual és viure en la no-dualitat. El gran salt és passar de l’estudi de l’espiritualitat a la vida espiritual. Aquí és quan es dissol veritablement la nostra identificació amb el cos-ment i experienciem la Realitat. Per viure la realitat de la teva experiència, t’has de dissoldre en ella. Aquesta Realitat-Divinitat-consciència no-dual és el què som. En aquesta realització es troba la pau, l’amor, la llibertat, la felicitat, la joia, la plenitud que tota la humanitat anhela. Sat-chit-ananda. Sóc, sé que sóc i per tant sóc consciència, i quan sento i sóc conscientment aquesta presència conscient, la beatitud banya la meva experiència.

No es tracta solament de comprendre el que som sinó de viure l’experiència directa del que som. Així la comprensió del que som no és tan sols intel·lectual, la comprensió del que som ha de penetrar amorosament cada racó del cos i de la ment, ha d’esdevenir el fonament, la base de la nostra vida. Hem de quedar absorbides per aquesta veritat, per la saviesa serena, amorosa i lluminosa. T’has d’enamorar de la pau de l’espai diví en tu. Sentir la simplicitat de la veritat original, expandir-te en aquesta evidència, sentint la unitat, la no separació amb la realitat. Sentir l’experiència de la realitat del què ets incessantment, sentir l’espai il·limitat de presència conscient contínuament i viure banyada en aquesta espaiositat lluminosa, expansiva, amorosa, de dolça plenitud. Permetent que impregni plenament la teva manera de sentir el cos, de sentir els pensaments, emocions i sensacions, la teva manera de percebre, la teva manera de moure’t, la teva manera d’actuar i de relacionar-te. En la nostra societat ens hem vestit i cobert amb l’experiència humana i hem cregut dòcilment que som el cos-ment. Ens hem posat una jaqueta i hem cregut que som la jaqueta. Hem deixat de sentir l’amor infinit que vol obrir-se pas a través nostre i amarar plenament la nostra experiència. Hem oblidat així qui som veritablement.

Aquesta via espiritual integral és la via de retorn vers la unitat amb la Realitat, via per fer-se u amb la veritat eterna i divina, que implica la unitat amb la Divinitat i la unitat amb l’experiència humana, al mateix temps. En la unitat amb la Totalitat, vivim l’experiència de la no-dualitat. L’experiència de la no-dualitat és el procés d’unitat en el que ens fonem en la realitat del que som —el diví— i en el que el diví impregna completament la nostra experiència humana. Cercar la veritat i viure banyades en aquesta veritat hauria de ser la nostra única tasca. La vida aleshores esdevé un vehicle espiritual. Un vehicle que ens dissol incessantment en la resplendor infinita de l’eternitat. Qualsevol camí sense aquesta aspiració profunda estarà basat en l’enaltiment i la perpetuació de la creença i de la sensació de ser una entitat personal separada. Creença que impedirà inevitablement l’experiència de la nostra naturalesa veritable.

De totes les instruccions i guies espirituals, l’art utilitzat com a vehicle espiritual està considerat pels grans mestres una de les vies més efectives, ja que diferentment de les tradicions espirituals més convencionals, que tendeixen a utilitzar la paraula en les seves ensenyances revelant la realitat a través del llenguatge, l’art com a vehicle espiritual utilitza totes les nostres capacitats (comprendre, sentir, percebre), tots els nostres sentits, i també l’acció i la relació, per revelar —de manera integral i plena en tots els camps de la nostra experiència— la realitat, única i indivisible, anterior a la conceptualització mental, és a dir, la unitat primordial original de la realitat. Recuperant una mestria —una precisió i delicadesa exquisides— que va més enllà de l’aspecte tècnic. Una mestria que no es fonamenta en un interès propi sinó en una entrega absoluta al diví, i que serveix com a suport per al retorn a la no-dualitat original, experiència directa de la realitat, revelant una profunditat, una finor, una honestedat i una serenitat en tot allò que fem, completament oblidades en la societat superficial actual.

Art —moviment-cant-acció-relació— que no té una finalitat artística i que s’ha utilitzat durant temps immemorials com a vehicle espiritual per establir-nos i mantenir-nos en l’expansió de la nostra naturalesa veritable, dissolent-nos contínuament en l’espai obert, silenciós, profund i suau de ser. Establertes amorosament en la presència, atenta i silenciosa, plena consciència, plena escolta, plena receptivitat, vivim la realitat, la naturalesa no-dual de la nostra experiència. A més, l’Art com a vehicle espiritual és la via pràctica més efectiva per desenvolupar la capacitat de desaferrament dels patrons i tendències condicionades del cos i de la ment, basats en la creença i la sensació de ser una entitat personal separada; deixant anar suaument els hàbits de pensament i comportament, en un cos-ment en acció i relació que simplement es manté obert, transparent, disponible, al servei, i que és pura receptivitat, pura sensitivitat, pura escolta, pura joia, pura vida. En la nostra absorció en la Totalitat, el cos- ment-món alliberat de patrons i hàbits retorna delicadament a la seva condició orgànica original: vibració amorosa sense límits. Desenvolupant també la capacitat de desaferrament de l’hàbit de la percepció dual, sortint de la localització en el cos-ment i deixant de situar-nos com a subjecte separat de l’experiència; desenvolupant la capacitat d’obertura per permetre que la Realitat no-dual impregni la nostra experiència humana —cos-ment-món. Vivència transcendent i immanent que ens allibera dels conceptes de temps, de separació i de dualitat, revelant la unitat de la realitat i acompanyant-nos dolçament a aquell lloc en nosaltres inherentment en pau i u amb tot. On tastem l’eternitat…

I solament així, en aquesta entrega radical i absoluta, en aquest buidament, retrobem la nostra llibertat innata, reposem en la pau de la nostra naturalesa no dividida. L’alliberament de la dualitat i el retorn a la unitat, a la pau inexpressable de la plenitud joiosa no-dual original, és la via directa que ens assenyalen els grans mestres de la no-dualitat; actitud que inevitablement desafia la visió materialista dualista imperant en la nostra cultura i societat.

Però el nostre comportament habitual, producte de centenars d’anys de condicionaments, ens separa de la Totalitat i la felicitat innata és velada. La vida no-dual ens porta dolçament a sentir la unitat amb tots i tot, alliberant-nos de tot allò que ens fa sentir separats. Aquesta és la pràctica espiritual que es manifesta en la vida espiritual, una manera de viure transparent i suau en la que la nostra naturalesa divina flueix amorosament i impregna dolçament la nostra manera de sentir el cos, la nostra manera de pensar, de sentir, de percebre, de moure’ns, d’actuar i de relacionar-nos. Una vida espiritual que protegeix la unitat amb la Realitat, la dolça unitat amb la Divinitat.

Allò que ens porta a la vida sagrada no és parlar de la vida sagrada, és desaferrar-te contínuament de tot allò temporal per obrir-te a allò etern; és entregar-te incessantment a l’espai dolç i atent de consciència pura que ets; és permetre que la teva experiència s’expandeixi en tu en tot moment; és permetre que el teu Cor es fusioni amorosament amb l’experiència, però sense perdre’t en ella; és desaferrar-te de tot per poder abraçar la plenitud; és sentir que en realitat el cos-ment-món és una vibració viva i suau de l’espai obert, transparent i il·limitat que ets. Aquesta és la vida espiritual, la vida real, i no la vida materialista habitual centrada en les necessitats d’una entitat personal, separada i desconfiada, que és en realitat il·lusòria. Una manera de viure en la qual el propòsit de tot el que fem, diem, pensem i sentim és mantenir-nos en la unitat amb la Realitat-Veritat-Divinitat. Aquesta és la vida sentint i sent conscientment allò que veritablement ets, espai de presència conscient, infinit i etern.