La creativitat és ser lliure del passat

Escrit per Anna Caixach el 07/06/2021

Podríem dir que la ment humana és un estret segment d’una intel·ligència molt més gran. I aquesta intel·ligència és alhora l’essència de la ment humana. Quan la ment està funcionant podem dir que té dues fonts d’informació o d’inspiració; tant es pot referir al seu propi coneixement passat o pot ser informada per aquesta intel·ligència més gran i impersonal, que és la seva essència. Si la ment es refereix al seu coneixement passat o a la seva memòria, aleshores la seva resposta a la situació actual serà simplement una extensió del passat, una repetició del passat. Aquesta no podrà ser una resposta creativa; no serà res més que una reformulació del passat amb referència a la situació actual. És una resposta entrenada i que ve de la memòria, del passat. Hi ha una altra possibilitat quan estàs davant d’una situació, en la que no vas a buscar en el passat o en la teva memòria; la teva ment se silencia, no cerca en la seva memòria, i fent això s’obre a aquesta intel·ligència més àmplia i impersonal de la qual provindrà una resposta nova i fresca. Aquesta resposta nova és una intervenció d’aquesta intel·ligència impersonal més àmplia en la teva ment finita. La resposta aleshores està inspirada, no és una extensió del passat; la ment no està simplement reformulant el passat en resposta a les circumstàncies presents, sinó que la nostra ment està oberta a aquesta dimensió més gran. D’aquí prové la inspiració de l’artista. La vida de l’actor a l’escenari no serà una repetició del passat sinó una vivència actual i veritable. Aquesta és la veritable llibertat de l’artista. No tothom coneix aquest accés en ell mateix ja que hem estat entrenats per la nostra cultura a referir-nos al nostre coneixement passat. El que anhela l’actor és aquesta llibertat, és sentir la vida ara i aquí, no intentar reproduir una simple repetició del passat; tots anhelem anar més enllà de les limitacions de la ment i tenir accés a aquesta intel·ligència més gran, a aquest camp més vast, al qual només s’accedeix ocasionalment. En la via de l’art performatiu essencial aprenem a estar oberts a aquesta dimensió i permetre que aquesta intel·ligència ens impregni. El cos i la ment han d’estar preparats, oberts de forma adequada, per ser el recipient obert a aquesta inspiració. No hi ha lloc per a les pors, inseguretats i necessitats del «jo personal». Quan experimentem la dissolució de la sensació de separació, que es crea amb la creença de ser una «persona», apareix l’obertura en el cos-ment a aquest camp vast i sense límits, més ampli que la nostra ment finita i que els nostres pensaments condicionats. Només així, quan estem absents com a persona, podrem accedir a la font de la creativitat. Per això diem que la creativitat és ser lliure del passat.